El mercat del Ninot per fi es va inaugurar – Article a La Vanguardia 09/03/23

Una mica d’història

Evocat en el meu article de dijous l’origen del tan precari mercat ambulant del Ninot, el creixent nombre de compradors va animar que el veïnat exigís l’aixecament d’un edifici.

Tal iniciativa no va caure en sac foradat, ja que a l’embocadura del segle XX l’Ajuntament ja l’havia aprovat. Ningú no podia preveure que es demoraria fins a extrems insultants.

Entre l’aprovació de construir-lo i l’acabament definitiu van passar més de trenta anys

El primer capítol d’aquest veritable serial va tenir lloc amb la compra del solar: no es va materialitzar fins a passat un decenni. La decisió presa uns anys més tard consistent en el simple trasllat d’una sèrie de parades de venda ambulant va fer presagiar el pitjor: un simple arranjament per trampejar exigències, en lloc d’emprendre la tasca tan esperada d’aixecar l’edifici.

Malgrat les protestes dels comerciants, l’Ajuntament no anava pas gens de pressa i en canvi s’entretenia a resoldre detalls menors.

No va ser fins al 1931 quan per fi van començar les obres. El projecte havia estat realitzat pels arquitectes Joaquim Vilaseca i Antoni de Falguera. Resulta que al camí havia quedat desestimat la proposta del col·lega Ignasi Colom, pel que sembla per estrictes motius pressupostaris.

Per fi, semblava que se’n perfilava el desenllaç; doncs no, ja que encara faltava un encadenament de desraons.

Si hi havia tanta demora criticable, quan es va acabar es van escenificar diverses inauguracions del mercat del Ninot.

La primera va tenir lloc el 1933, i el fet que no mereixés cap mena de ressò en la premsa fa pensar que l’edifici no havia de tenir-se per completament acabat; malgrat això, la cerimònia la va presidir l’alcalde Aiguader.

Cal considerar com a genuïna la següent, el 1935, real­çada per la presència de l’alcalde Pich i Pon; segur que l’il·lusionava: només feia dues setmanes que ocupava el càrrec.

En el seu discurs no va cometre cap dels seus errors pintorescos, tan celebrats pels seus detractors, que no eren pocs. D’entre els innúmers, aquest n’és un exemple: “El necessari és que cadascú visqui a la pròpia terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad”. Així doncs, es podia témer que arribés a proclamar: “ Ninotaires!”.